#garbí35

Ara fa uns dies varem celebrar el 30è aniversari d’Esplais Catalans. I, gairebé en paral·lel, vaig rebre un parell de correus per recordar-me que enguany l’Esplai Garbí també està d’aniversari. En aquest cas ja en són 35.

“Només” fa 5 anys que estàvem organitzant-ne el 30è. Amb la Mar, en Jordi, la Jauma, la Laia, l’Aina, la Laia, l’Alba, la Kris, en Ramiro… i tants d’altres que ens van donar un cop de mà. Va ser un gran moment, teníem la sensació de formar part de la història d’una entitat que a la vegada sentíem molt pròpia. Això posàvem al projecte:

Tenim molt clar que estem vivint un moment extraordinari com a associació i per això hem considerat oportuna una gran celebració oberta a la ciutat. Potser som massa agosarats però el Garbí no pot desvincular-se de Mataró i de la seva gent, i sobretot, de tothom que alguna vegada ha viscut de prop això de l’esplai.

Volem que Mataró sigui conscient que l’Esplai Garbí fa 30 anys que va començar, però el més important de tot és que encara és viu i té ganes de poder fer-se més gran en tots els sentits. El Garbí creu en el que fa i sap que s’alimenta d’un bon passat per poder continuar la seva tasca en un futur, que treballarà perquè sigui molt millor.

Aquesta commemoració ha de servir com a un punt d’inflexió en dos aspectes. El primer donar a conèixer a la ciutat quina és la nostra tasca i assolir reconeixement, i la segona, que la gent que ha passat algun moment pel Garbí durant la seva vida es senti reconegut, tingui consciència del que  significa i es tornin a establir vincles amb els garbitencs de tot moment.

L’esplai és una manera d’entendre el món. Per això també m’agrada recordar com es va anar transformant la meva participació de l’esplai cap a Esplac. No només com a una qüestió orgànica, sinó com a continuïtat d’una manera de fer que vam anar  construint i transformant amb qui vaig compartir aquesta etapa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tramuntana, Ponent, Llevant, Xaloc… ja aviso que aquest post no serà l’únic sobre el Garbí. Avui l’he fet mentre espero el de’n Martí, amb qui vam començar a compartir moments d’esplai al 2002…

Se’ns deu un 29.

Avui hem anat a una xerrada sobre  “Models festius singulars de Catalunya”, iniciativa sorgida de la Coordinadora de Colles Institucionals de Mataró. Evidentment s’ha parlat de moltes coses, hi havia ganes de compartir, reflexionar, conèixer més. S’ha parlat de la festa a diferents nivells, des d’allò més organitzatiu fins al més simbòlic. Del primer, em quedo amb la preocupació de que potser estem perdent una festa organitzada en, per i des del poble. Què en queda de “Les Santes: fem-ne festa major”? Del segon, m’agrada la idea que, a dia d’avui, el calendari mataroní comença i acaba amb Les Santes.

I és que amb la festa major de Mataró passa quelcom prou inexplicable. La gent, qui més qui menys, les espera. Alguns compten els dies que falten des del mateix 30 de juliol quan s’acaba l’albada. Altres a mesura que s’acosta l’estiu. Però de totes maneres, molt sovint hi ha ganes de parlar-ne, de recordar la nit boja, aquell 26, el sopar del 28 o tal 29. Jo normalment sóc de les que tot sovint hi pensen: baixant els dimarts a Can Marfà, mirant vídeos al youtube, amb les sortides al llarg de l’any…

Aquest any l’agenda ha volgut que no pogués ser ben bé així. Però amb un parell de dies t’adones que tant li fa. Que no necessites molt més que la inauguració de l’exposició de Les Santes, baixar a Can Marfà  retrobant la gent de la Momerota i la Momeroteta, un correfoc de barri i un acte de debat sobre la festa per esperar-les amb la mateixa il·lusió que sempre.

Això, i que encara se’ns deu el 29 de l’any passat per tancar Les Santes passades. Aquest any, anirem a tancar.

Foto de l’exposició Instants d’un viatge. 29 de juliol del 2010: “Va,  poseu-vos així i feu com si estiguéssiu parlant….però rieu una miqueta!”.

BSO

L’altre dia a la Vall d’Ora ens preguntàvem com ens havíem conegut. No sé tu, però jo encara no n’he tret l’aigua clara. Podria arribar a dir un any, però ni això. Em vénen al cap Ilurofarres, Clap’s, biblioteques, CCC’s, Momerotes… He intentat fer una mica d’arqueologia pels nostres antics fotologs però no m’ha ajudat gaire: molts “oioioi’s”, t’estimo’s, si me das a elegir, miradas perdías, arriba la luna oeá

Haurem de seguir investigant. Ara que tenim la Mar per aquí ens podrà ajudar. Tot i així, no en tinc cap dubte: tenim una banda sonora compartida impressionant. I és que  si tu no me hubieras tirado la nevera yo jamás te hubiera tirado el molinillo de café…